Col·lapsa!

És probable que, si ets aquí, ja t’hagis adonat d’un col·lapse ecosocial més que iniciat, amb els matisos i ritmes que la teva realitat reflecteixi. Qualsevol sistema que depengui de l’explotació hi està destinat (la pena és la irreversibilitat dels danys que causa/i fins aleshores).

És probable que, si ho has fet, t’hagis plantejat angles de resiliència (que no de resistència, cosa impossible) a aquest col·lapse, i t’hagi vingut al cap des d’una plantació de patates fins a una bateria solar, i espero que també la necessitat d’estrenyer la codependència sana amb el teu entorn proper.

Avui et comparteixo un angle de resiliència més, que, tot i que pugui semblar fosc si no estàs familiaritzada amb aquest sentir, pot ser inclús lluminós per al teu moment vital (col·lapse ecosocial apart).

Dins d’aquest moviment ecològicament sensible, és comú que ens invaeixi una angoixa gran, necessària (però que com tota por i culpa val la pena saber utilitzar per prendre noves accions i després deixar anar) al pensar en l’evolució d’aquest escenari de col·lapse: com podem estar preparades per a tal cosa?

Sense oblidar-nos per res de les patates, del tornar a ser sobiranes de totes aquelles habilitats que realment sostenen la vida, i de fet incloent-se en aquest darrer grup, us proposo aturar-nos a la resiliència emocional que segurament compartireu que, com a societat, tenim rovellada, i que serà igualment necessària en un context d’ensorrament de moltes de les coses que configuren la nostra estabilitat, normalitat, seguretat.

El secret està en dir-vos que els simulacres d’aquest col·lapse emocional se’ns presenten cada dia a la nostra vida (i m’aventuro a dir que encara més en una societat d’individualisme i evasió emocional creixent), i és a les nostres mans utilitzar-los per a créixer i fer-nos joncs flexibles pel present, però també per a un futur resilient.

Aprendre a mirar, sentir i abraçar tota la pena, ràbia (adjuntar aquí emocions rellevants per a tu) que puguem sentir des dels nostres contes vitals serà clau perquè la navegació emocional que, si bé incerta, sabem complicada en un escenari de col·lapse i caos, sigui possible, i no ens sigui un entrebanc més. Abraçar el caos (que no vol dir resistir-se a la transformació), fer-se un espai càlid en el dolor i/o la incertesa, retornar la llum a les petites coses com a motivació pel dia a dia (sense necessitar de, per exemple grans vacances a la vista per a tenir esma un dilluns) en són alguns exemples.

Et sents incòmoda? Trista? Encallada? Desmotivada? És normal en un context insalubre com el que vivim, i també ho podria ser si no hi visquessim. Tens, a més, angoixa pel futur que et sembla que es presenti amb tonalitats cada vegada més fosques?

Permetre’t sentir, més enllà de ser un cliché, és una potent revolució que, a part de donar-te vida, haurà de formar part del teu kit de supervivència pel que vingui (un kit que, a més, serà especialment útil per a compartir).

Des del meu col·lapse personal (que, com a probable metàfora del col·lapse del que parlo en les meves xerrades, és intermitent i format per petites “col·lapsades”) t’animo a no tenir por a aquesta paraula, i et dic: COL·LAPSA!

Deixa’t col·lapsar de cor obert, respira els teus col·lapses mentre et fas més el·làstica, sàbia, amorosa i resilient.

Resisteix-te a la robotització emocional i crida ben fort tot allò que no està bé, plora ben mullat tot allò que no està bé, dins i fora, abraça aquesta terra que plora, aquesta criatura que plora, aquest micromon que ets i serà viu.

Bressola’t bressolant i SENT per a ser forta, perquè només així la fortalesa podrà venir de tu.

…. Buf!
B